Falten 3 minuts per les 10.
Ha passat corrent d’aire dins la casa gran.
Les finestres es tancaven soles i remolins de frescor
m’han eriçat els pèls dels braços.
La calefacció ha començat a roncar al llarg dels tubs
que recorren l’interior de les parets i el passadís
s’ha convertit en una gola blanca.

Al gabinet hi havia un dragó
petit i quiet damunt de la finestra.
.
.
Les fulles de parra belluguen ones verdes,
les clapes de perfil espigat vermell s’estenen
i la tardor pesa una mica més cada minut que passa.
Una fulla carregada de marró es desprèn i voleteja i se’n va.
.
.
Tanco la televisió.
S’han acabat les notícies i ara feien una tertúlia
sobre adopcions infantils. A vegades penso
que ens agrada discutir d’una forma gratuïta,
es mesclen indiscriminadament experiències personals i estadístiques
en una confrontació absurda i desconcertant que altera genis i verba
les obvietats s’exposen amb estil de tractat científic
i quan apareix una idea clarificadora se la trepitja com una formiga.
L’actitud dels periodistes, en aquest cas, atiava la tempesta.
.
.
Fa temps de pluja i he d’estendre la roba.
.
.
Cada petita acció que faig: preparar-me una torrada,
escombrar, fer-me el llit, dutxar-me i canviar-me de vestit,
anar a buscar el suavitzant a la dispensa de la casa gran,
perquè se m’ha acabat el de la màquina de rentar
que hi ha al magatzem, al costat del garatge;
prémer el botó d’engegada, tancar la porta amb pany i clau,
cada petita acció que faig, dic,
té aires d’excepció i transcendència.

Cal certa diligència per viure
tants dies immòbil en un lloc immòbil.
Setze dies, del 12 de setembre al 27.
Tres úniques feines oficials:
obrir finestres i ventilar la casa gran,
regar les plantes interiors cada dilluns
i les exteriors cada dos dies,
donar menjar a la gossa i treure-la a passejar.
Vint-i-quatre hores, per tota aquesta feina, és una eternitat.
Amb una hora ho tinc tot llest.
La resta del dia, s’escorre, com pot, entre segon i segon.

Cal ser diligent, doncs, em dic, amb les petites accions
perquè la potència del tedi és paradoxalment activa,
i fa que els actes més intrascendents
prenguin unes magnituds d’heroisme.
El que fem i desfem com aquell qui res els dies de cada dia,
amb una obvietat transparent i quasi invisible
entre tots els altres esdeveniments
particulars i excepcionals de la jornada,
aquí pesen més cada minut que passa,
i se solidifiquen i costen molt:
és més ràpid fer-se pa amb nocilla per dinar,
la pila de plats bruts a la cuina s’acumulen
mentre esperen el “després” que no arriba,
el llit desfet, les lleganyes als ulls, la roba que put.
La força del temps s’imposa i immobilitza:
es disposa de tantes hores, que mai no es precisa el moment oportú,
l’instant ideal, i els “després” s’acumulen entre segon i segon,
tot és més enllà de l'aquí i l'ara, tan enllà que es fa de nit
i demà no és un altre dia.