Marca les 7.16 del matí, però aquesta hora és falsa.
El despertador elèctric de l’habitació dels cards indica,
amb intermitència, que han passat set hores i setze minuts
des del moment que ha tornat la llum. S’ha interromput el corrent
i en reprendre’s ha dut un canvi sobtat de temps,
com del fred a la calor, com un jet lag sense salts oceànics.
Els rellotges de la casa gran han deixat d’anar a l’hora
i la foscor, la indefinició, ha trencat les sincronies.
De fet, n’hi ha pocs, de rellotges. Molt pocs. Comptats, tres.

A la sala de la suite principal, damunt una calaixera vetusta,
una escultura Art Noveau de principis de segle passat,
amb un rellotge de corda i una inscripció al peu de marbre:
L’oiseau captif, par L & F Moreau.
Damunt del rellotge un sac de gemecs, i damunt del sac,
l’ocell captiu, amb les ales esteses, a punt per emprendre el cant.
Rere el sac, un llaüt i una pandereta.
Al costat del rellotge, una noia de bronze asseguda amb els braços a punt
per tocar una flauta de Pan invisible, es mira l’ocell amb gest modernista.
El rellotge de corda, naturalment, està parat com l’ocell
captiu, inert, immòbil en la darrera punta de l’hora marcada,
aneu a saber l’any, aneu a saber quan.

Els altres dos són ràpidament explicables.
Un, el despertador elèctric que marca una hora falsa.
L’altre, un aparell digital que hi ha al saló principal
i que registra el temps i la temperatura.
La temperatura és indicativa de l’ara mateix,
i marca amb precisió els 22.4 graus interiors
i els 25.4 exteriors. Però el temps, l’altre temps,
assenyala un punt aleatori, a la deriva,
en la monodia anacrònica dels ultrasons.
.
.
És passat migdia a la casa dels romanesos.
El sol va dues hores endarrerit.
I tu?
.
.
Els comerços encara són tancats.
Sortiré aquesta tarda, del recinte de la finca, entraré
al poble més proper i buscaré un quiosc per comprar el diari d’avui.
Intentaré aparcar a la plaça de l’ajuntament, a la zona blava,
però algú se m’avançarà i no hi trobaré lloc perquè és dissabte.
Faré voltes, i alguna volta més, i finalment
deixaré el cotxe davant un gual de porta desvallestada
guardant l’esperança que aquell moment no coincideixi
amb ningú que vulgui entrar o sortir del garatge.
.
.
Els comerços estaven tancats. Només el súper i el quiosc
tenien obert, a banda dels bars, és clar.
No he intentat aparcar a la plaça de l’ajuntament,
Tampoc no he fet voltes ni res de tot això.
Res de tot això.
.
.
Les fulles de parra no es mouen. Quietes en punt.
Els mosquits zumzegen a fora. M’han xuclat la sang
amb desenes de pics repartits per tot el cos.
.
.
La Nona ja dorm.
El quadre de la finestra és negre. Negre nit.
A fora no hi ha res. No hi és, la casa gran.
Ni els seus fantasmes ni les possibles històries, ni els rellotges.
Em veig a dins el quadre, en reflex, escrivint a l’ordinador,
i bateguen, es revolten i s’aquieten insectes a l’altra banda del vidre
per damunt del meu cap, com si fossin els pensaments nocturns
que no acaben de situar-se, de definir-se, i romanen en un estat
d’embriaguesa eterna, allà en punts aleatoris, on costen tant de caçar,
on costen tant, aneu a saber quant.