Són les 10 d’un cel difuminat i entelat de blanc matinal.

Torno a ser a la finca privada, a la falda del Montseny.
Quinze dies de perspectiva llarga, monòtona,
gairebé de clausura meditativa. Silenci, ocells i silenci.

A la casa dels romanesos, la casa petita davant de la casa gran,
he obert finestres perquè corri la xafogor.
Sec davant la finestra, no passa ni un bri d’aire.

Les fulles de la parra borda pengen immòbils,
i entapissen de verd les parets que contornen la casa gran.
Unes clapes foliades que s’arrapen a la cantonada,
s’espiguen amb perfil vermell de tardor que arrenca,
per damunt de la porta que tanca el compartiment
on es troba la caldera de la calefacció, la caixa central de llums
i la fusta de claus on pengen les claus que obren panys negres.

Els porticons de les finestres encara són barrats,
pendents que els obri i que la llum del dia tamisi l’obscuritat museística
que embelleix l’interior de la casa.

A dins, tot continua immòbil. L’olor de fusta fosca,
vernissada, igual d’estàtica que el març passat.

Al saló, les cortines corregudes. El pes del piano de cua.
Els quadres que retenen l’alè d’escenes antigues
marcs i paspertouts d’abundància celada amb discreció.

Una taula de billar silenciosa i vellutada, les boles relluents
disposades a punt per una partida quieta. Les làmpades verdes
apagades per a una ocasió de joc que no vindrà.

Volums d’art i col·leccionisme de mobles antics. Guies de viatge
als prestatges, als laterals del foc a terra, entre espelmes i records.
Grècia, Egipte, Roma, Nàpols, Turquia, la Costa Esmeralda.

Tot continua igual de reposat. Un repòs difícil, però,
no gaire dòcil.
L’exquisidesa que traspua cada peça, cada escultura, cada gerro
fa una atmosfera delicada i fràgil, malaltissa. Quan m’hi passejo,
mentre faig córrer les cortines i obro panys i finestres per airejar,
sento la finesa inflexible del temps arrugat, atresorat i amb escorta privada
i em fa certa basarda infiltrar-m’hi. Sóc una intrusa, quan recorro la sala,
i ho faig a poc a poc, intentant no moure gaire l’aire.

Els quadres m’observen. Els retrats dels quadres, m’observen.
La noia esculpida i el cavaller de bronze, m’observen.

La claror també és reposada i encongida, el sol hi entra dissimuladament.
Potser en un racó, a la tarda, s’hi atreveix una mica més indiscret
el racó on el potos creix ufanós i fa la fulla grossa,
però a tota la resta s’hi deixa caure subtilment com una fragància.
La llum, que transforma, és amenaça i s’admet just la necessària
per no envellir massa res a deshora.
.
.
A la casa dels romanesos, la casa petita davant de la casa gran,
comença a despuntar el sol. És migdia. L’olla és al foc.
A la televisió donen la notícia de portada: avui és el primer dia d’escola.

La tornada dels nens a la regularització educativa, formal, a la instrucció.
Llibres, sisena hora, maletes pesades, trànsit.
Els plors de la primera vegada. La retrobada amb els amics d’hivern.
Professors, llibretes i horaris.
Rutina.

No ho trobo a faltar gens.
.
.
“Tots els parts són naturals, encara no s’ha inventat el part artificial”
“parir a casa, a la banyera, tot això no té valor”
“no es pot posar en dubte tota la carrera d’un metge professional”
“la dona ha de buscar la seguretat, per a ella i per al seu fill”
“aquell patiment que tenien les dones fa 40 anys era insuportable”.
...Dr. Deixeus, ginecòleg, a El Club.

ehem...
només una dona que ha parit pot parlar de parir.
.
.
La Nona és a terra. Juga amb les meves sandàlies. Riu.
Em busca amb la mirada i la boca somrient. La miro i ric.
S’entusiasma i aplaudeix.
.
.
Cau el sol de tarda. El tel del cel, més fi, tènue, quasi transparent.
.
.
La Yuca està en zel.