Passen 9 minuts de les 10.
Ja he ventilat la casa gran: l’entrada principal, el saló,
el menjador de la planta baixa, el menjador de la planta superior,
el distribuïdor, el gabinet i les set habitacions.

Al pis de dalt el sol hi entra amb més força.
Tot és molt més informal, però igualment rigorós.
El menjador és d’estil menorquí, dividit entre una sala
amb llar i lleixes de pedra blanca i formes arrodonides.
El banc amb coixins, d’una comoditat esporàdica i vitalitzant,
enquadra el tros de sala, juvenil, amb pilotes de futbol a un racó,
un equip de música i una guitarra elèctrica, catifa i coixins a terra.
Els mobles de fusta de pi enquadren el tros de menjador,
amb la taula de deu comensals, pulcra i clara,
i les cadires de respatller alt. Als prestatges, plens de Tintins
i volums de Cavall Fort i Tebeos relligats i anuaris.
Damunt del moble que recorre un pany de paret,
algunes escultures de bronze.
.
.
“Constatarem el que hem vist tal com ho hem vist,
el que hem sentit, tal com ho hem sentit,
a fi que el nostre llibre pugui ser una crònica fidel
i exempta de qualsevol mena d’invenció.
I tothom qui llegeixi o li llegeixin aquest llibre
podrà confiar-hi plenament, perquè no conté
altra cosa que la veritat.”

Això ho rellegeix en Quinn al llit, mentre es fuma una cigarreta
i sent repicar la pluja contra la finestra.

Aquí no plou. El cel és clar. El sol s’estampa als vidres. Fa calor.
De tant en tant les fulles de parra
remoregen al pas d’aire, sense polèmica.
Rellegeixo les paraules de Marco Polo,
i pondero el significat d’aquestes frases,
dono voltes a les taxatives afirmacions que contenen.
Sona el telèfon.

Era el Xavi, que ja ha arribat a Esterri.
Avui estic sola amb la Nona. Ara dorm.

Ella dorm i jo escric,
però aquí no hi ha històries.
Sense personatges.
Tots els indicis són a la casa gran. Allà dins
s’acumulen amb rigor efectes propers a les ficcions,
amb una susceptibilitat de fantasma.
Tinc por, allà dins.

Aquí estic tranquil.la.
Sense personatges, sense fantasmes.
Una cura de repòs d’aquesta mena és excel.lent.
És excel.lent si vius en el tropell continu de la ciutat
rius de soroll i cotxes, i empentes i esquivesa,
i llibres i edificis uns damunt d’altres en horitzontal,
i vista escurçada per pannells lluminosos i rumors de gent
i anuncis i ràtzies multicolors i una sobresaturació
de conjuncions i disjuntives.

Però jo fa temps que no visc en el tropell continu de la ciutat
i aquesta cura de repòs se me’n refot.

Aquí m’avorreixo sobiranament.
Canto cançons amb la Nona.
Dibuixo elefants i ànecs i papallones
mentre ella agafa els plastidecors i els destrossa
amb les dents que li estan sortint.
Faig un elefant i ànecs i papallones
amb plastilina i ella m’ho pren de les mans
i ho esgarrapa i esmicola i s’ho fica a la boca
perquè carai aquest vermell és més tou que l’altre.

Aquesta és una història bonica.

Llegeixo i escric quan ella dorm,
o quan juga sola a buscar pedretes.
Quan canta consonants impronunciables
amb la seva llengua particular
mentre rebrega les pàgines del diari d’ahir.
Una llengua trencada en monosíl.labs.
Té l’habilitat d’esbocinar-ho tot
en fragments impracticables, i tastar-ho.
Aquest és el seu contacte directe amb el món.
.
.
El sol se’n va cap a l’oest. S’amaga rere la meva dreta,
entre els arbres frondosos d’aquest meu horitzó, lluny.
L’aire es refresca amb les hores que marxen.
.
.
Una papallona de veritat voleia davant de la finestra.
.
.
Miro la casa gran i penso en les històries que hi ha allà a dins.
Segons com, prefereixo l’avorriment d’aquí que l’estrèpit antic d’allà.
Sí, és així. Prefereixo això d’aquí.
Des d’aquí veig amb distància els indicadors d’històries.
Lluny de mi, me’n desentenc.

La campana que penja a l’entrada no repica l’arribada de ningú.
Potser ho faria si jo fos Txèkhov.
La campana de casa el doctor Ivanovitx
que toca sempre en el moment menys oportú,
quan el doctor ajuda a redactar un testament
i administra una dosi de cianur al malalt que
vol morir d’amor. La visita és la dama assassina
que vol que el doctor li diagnostiqui aquest batec estrany
del cor, aquí doctor, aquí, i li agafa la mà
perquè li toqui el pit.

Però jo no sóc Txèkhov i la campana que penja a l’entrada
no repica l’arribada de ningú.

Ja us ho dic, jo. Estic sola.
De tant en tant engego la tele, per mentir-me.
O obro el llibre que estic llegint, per sincerar-me.