Pel que puc saber ara mateix, ella
sempre ha necessitat silenci.

El Xavi em va explicar que no és la primera
vegada que desapareix. Té molts recursos:
la muntanya, el mar, una habitació. De tant en tant
es reclou aïllada del món, hores senceres, dies sencers,
mesos, com una crisàlide, i després, com qui no res,
apareix a la cuina i es prepara una infusió.
Ell hi està acostumat, es veu, ara se’n va sola a Venècia,
ara se’n va a fer el camino de Santiago en ple hivern,
ara passa dos dies dins una cova de Tavertet, ara més val
que no entrem a l’habitació perquè t’engegarà un moc
i encara trigarà més a sortir. Tot això, diu ell,
són temptatives de silenci.

Abans es pensava que era una altra cosa, diu, insociabilitat,
egoisme, tot això com a conseqüència d’una obsessió
per l’escriptura i la lectura. Però després de molt de temps
de conviure amb ella, i després de compartir l’experiència
més viva que mai es pugui imaginar, com és tenir un fill,
ara sap que en el fons, aquestes desaparicions, són conseqüència
d’una altra necessitat molt més vital i ingènua: el silenci.
Diu que fins i tot la manera versificada d’escriure
li venia d’aquesta necessitat. No sé si m’ho va saber explicar gaire bé,
perquè més que versos el que ella fa és fragmentar les frases
o potser és que no el vaig entendre prou, però més o menys
em va dir que escrivint així deixava que el silenci fos protagonista
dels seus escrits, per les pauses obligades a cada final de línia.

El primer informe que li vaig presentar, el dia 26 de setembre
el vaig redactar com tots els primers informes que faig.
Me’l va demanar aviat, el dia 24 al matí em va trucar al despatx
em va fer anar corrents a la finca del Montseny on s’estaven
i em va dir: vull el primer informe el dia 26 al vespre,
abans no marxem cap a casa.

Les preguntes rutinàries me les va respondre amb una serenitat
exemplar, no estava pas desesperat perquè ella no hi fos,
més aviat estava empipat i es va limitar a dir-me que ella
ha tornat a desaparèixer, ha d’estar per la casa, si se n’hagués anat
d’aquí ho hagués dit, sempre ho deia si marxava lluny.

Vaig buscar per la casa gran, pel jardí, pel bosc de l’entorn.
Res. El primer informe era el típic d’un cas de desaparició
i abandonament de la llar sense proves ni testimonis.

Quan l’hi vaig fer a mans, se’l va llegir, em va mirar i em va dir:
aquest cop no és com els altres. Sé que tu tampoc no ets com els altres
professionals, la persona que em va posar en contacte amb tu
va ser un client teu molt especial i el cas que li vas resoldre
no l’hagués pogut resoldre qualsevol, així que vull que tinguis
el mateix nivell d’implicació que vas tenir amb el cas Fanshawe,
convé que aboquis totes les teves capacitats, intuïcions
i fins i tot la teva creativitat per resoldre’l, si no ja podem plegar.
D’entrada crec que és necessari que, per començar, entenguis una cosa.
I aleshores em va explicar la importància del silenci en la seva vida,
i en la seva manera d’escriure, i em va demanar, com a favor,
que respectés aquesta manera d’escriure en els informes i que,
si no em semblava malament, fes un report del procés de la investigació
en el seu blog perquè si ningú mantenia el temps en aquesta plataforma
de comunicació on ella se sentia tan viva, el silenci la mataria del tot.