exteriorment tinc un gran interès per dir moltes coses,
ben alt i fort perquè em sentin des de la primera fila,
però en l'interior tinc una gran necessitat de ser imperceptible,
procedir amb un xiuxiueig gairebé inaudible,
com si diguéssim, a la rereguarda.

Això em ve ja de ben petita.
A la classe passava desapercebuda. Preferia callar
abans d'alçar la mà amb la resposta que sabia,
jo sabia que ho sabia i ja en tenia prou.
Preferia seure a la fila del darrere i que em deixessin en pau.

Aprendre a parlar, a escriure, a dir, a comunicar
m'ha endinsat en la contradicció entre la necessitat
de ser escoltada i la necessitat de restar invisible.

Sé que aquesta contradicció és falsa, però no sé com manejar-la.

Sé que es tracta, en definitiva, del to.

Si estigués a l'avantguarda
faria paraules projectil,
seria metralladora d'idees
i esbucaria la realitat.
Però avui la realitat ja està prou fragmentada,
és prou diversa i al camp de batalla hi ha incendis
de verbs que cremen com palla seca.

A la rereguarda, les paraules són terra de trinxera
que protegeix i preserva la vida, comprèn la realitat
i s'esgrana fàcilment en fragments assequibles i entenedors.
Entre l'humus de la rereguarda els mots arrelen i creixen
humils i forts com brins que no es trenquen.

Sé que he de trobar el to. Influenciada per la guerra
(de competències, de lluites de poder, de crims verbals)
tinc tendència a voler cridar coses que es poden dir suau
a fer alta prosòdia, i proselitisme, i a criticar en veu alta
com si amb un branquilló de saüc intentés disparar
projectils més enllà de la trinxera que em resguarda.

Sé que he de trobar el to, i saber on sóc.
Amb qui estic.