estaria bé parlar algun dia de la Magdalena
em refereixo a l'Àlvarez, o de l'Artur, el Mas,
i els seus discursos tan sonats;
però la palla crema amb facilitat, i,
palla per palla, prefereixo la del paller.

El dijous vaig a Moià. Primer,
perquè el Xavi hi té el seu fill Mateu, i segon,
perquè a les 8 del vespre faig classes, a la biblioteca
de Castellterçol, de català per a immigrants.

La majoria són equatorians.
Hi ha el Christiams (cosas de mi madre, diu
en relació amb la "ms" final, como todo el mundo
lo escribe diferente... pues ella también).
I la seva dona Eli. Tots dos de 25 anys.
Hi ha el Ricardo, un argentí de 60 anys,
i l'Alexandra, una altra Argentina que ara és
a Buenos Aires 15 dies a veure la seva filla.
Hi ha la Ramatoulie, una noia de 34 anys de Gàmbia,
que no sap ni llegir ni escriure, però ens guanya a tots
amb voluntat i simpatia.
Hi ha l'Abdellatif i la Bouchra, la Jessenia i la Maria Ofèlia.

Els costa molt parlar en català. Més per vergonya
que per desconeixement. L'entenen prou bé,
però els fa "cosa". En aquest sentit, preparo unes classes
al més dinàmiques possible: converses, xerrar, xerrar i xerrar,
exercicis pràctics, lectura en veu alta.
Deixo el llibre de teoria guardat a la bossa,
i els animo a jugar, a desvergonyir-se, a equivocar-se.

Cada cop més, el català, a poc a poc i rient,
passa de ser un apèndix ple de paraules buides
a una forma que dóna sentit i caràcter a tot allò
que volen expressar.

No som poques les persones que fem aquesta feina,
unes cobrant i altres fins i tot per voluntariat.
Tres noies, per exemple, ensenyen voluntàriament
a llegir i escriure a la Ramatoulie tres dies a la setmana.

Aquest tipus de feines, penso, són les que drecen el pal de paller,

les que lluny dels polítics, les promeses, les crítiques i els enfrontaments,

fan més per mantenir ferma una cosa tan lleugera i volàtil

com la llengua, la cultura en minúscules, la pau i el futur.