e. Xavi, has vist el pot de les infusions?
x. Ja ets aquí, has acabat?
e. Més o menys. Ara toca el més difícil: rescriure.
x. Em sembla que les he guardat sota el sucre.

e. Vols una til·la?
x. Aquest pot de Nocilla és nostre?
e. Sí. En vols?
x. No, til·la no.
e. Faig una menta?
x. Ens hauríem d’acabar aquests iogurts.

e. Estic cansadíssima.
x. Deixem l’oli que queda, oi?
e. Sí. A quina hora vénen?
x. Van dir que cap a les vuit.
e. Encara dorm la Nona?
x. Fa una hora.

e. Et llegiràs el que he escrit avui?
x. És clar. Què més hem d’agafar?
e. D’aquí res més. Pensem a endur-nos això.
x. Com l’has acabat?
e. Doncs l’he deixat penjada en el quadre. Has fet la maleta?
x. Encara no. Ja et vaig dir que acabaries en un cul de sac.
e. Tot és culpa d’aquesta detectiu que vas contractar. Es va entossudir amb el quadre, i...
x. Me la vas recomanar tu, beneita. Em passes una cullera?
e. I això que li havia agafat afecte.
x. Com sempre. Per això et costa acabar les coses.
e. Aquesta vegada sí que ho he acabat. M’ha costat trobar la narradora i he perdut molt de temps esperant la història, però finalment ja està. Ara ve la feina dura. La de debò.

x. Saps què penso? Que la detectiu té alguna cosa que em fa pensar en tu.
e. Tan dolenta sóc?
x. El dia que vam quedar al Raval estava a punt de tirar-li els trastos.
e. Idiota...
x. És que m’imagino que té un culet així, com el teu...
e. Va deixa’m que hem d’anar per feina, ja són les set i d’un moment a l’altre apareixeran el Félix i la Vasi.

e. On vas deixar el jersei de la Nona?
x. Està aquí sota.
e. Creus que s’assembla a mi, la narradora?
x. No home no, era broma.
e. Em costa un ou distanciar-me dels narradors. Tinc la sensació que si em quedo massa lluny d’ells perdré el fil que m’uneix a tot allò que expliquen i la història perdrà el sentit.
x. A mi el que em fa por és que no perdis el fil de la realitat.
e. És impossible home, ja ho saps. Hi sou tu i la Nona.
x. Sí, ja, però quan t’aïlles d’aquesta manera...
e. Au va, ja ho hem parlat molts cops. A més, ets el meu millor crític.
x. Però si jo no en tinc ni idea.
e. Precisament d’això es tracta. Ets un lector vulgar...
x. Idiota!
e. És una manera de dir-ho, jo m’enlluerno massa amb el que estic escrivint, ho veig tan clar i perfecte que no sóc objectiva. En canvi tu veus les imperfeccions. Veus el que he escrit, no el que pretenia escriure.
x. I amb la següent què, també et podré ajudar?
e. Ara deixaré reposar aquesta narració una setmaneta i després, res, amb quinze dies més ho enllesteixo.
x. Pensa que has de començar la novel·la que t’han becat. Plega bé el jersei, Emma!
e. És igual, està brut.

e. Mira’t això un moment.
x. Ara no que hem d’acabar de recollir-ho tot.
e. És un moment i prou, és que tinc un dubte.
x. I ho has de solucionar en aquest precís moment?
e. Ara ho tinc fresc, si no me n’oblidaré.
x. Ostres tia.
e. Creus que aquesta frase l’hagués pogut dir jo?
x. Quina?
e. Aquesta d’aquí.
x. Però no es tractava que ella havia d’aconseguir escriure com tu?
e. Escriure com jo, però no pensar com jo. És diferent.
x. Hem quedat que era una narradora imperfecta, oi?
e. Sí. Però em fa ràbia. És que si pogués...
x. Si poguessis què? És una narradora i prou. Ara deixa-la tranquil·la.
e. Ja. Però és que... en el fons Madame Bovary c’est moi.
x. Què?
e. Res. Això ho va dir Flaubert quan...
x. Xtt. Em sembla que la Nona plora.
e. Ja hi vaig jo.