- Sí.
- Sóc jo.
- Sí, ja ho sé.
- Necessito que em treguis del quadre,
de la història aquesta, saps si mor Couvert?
Algú va descobrir la conxorxa? I el cardenal,
què li va passar al cardenal, es va quedar tan tranquil
havent ordit un homicidi semblant? No es va penedir
ni va fer penitència, ell? I madame Lescaut, de debò
que va ser lliure un cop mort el seu marit? I si no li va
sortir bé, el pla, aleshores què? Digue’m una cosa,
eren amants o no, amb Canovas? O ho era el seu
professor de pintura? Ah, i una altra cosa,
com van poder evitar, madame Lescaut i el cardenal,
beure’s el licor enverinat? Perquè ho van poder evitar, oi?
O és que també van morir, ells?
- Ei, ei ei. Para el carro.
- No puc, és impossible. Necessito posar punt i final
i tu m’has d’ajudar.
- Em sap molt de greu, sincerament, però no puc.
- Per què?
- Ja et vaig dir ahir que t’hi has ficat tu soleta aquí amb les teves
deduccions i conclusions i t’has quedat ben enredada.
- I això què vol dir?
- Doncs que em sap greu.
- Això vol dir que m’hauré de quedar sense saber com acaba,
aquí tancada, per sempre?
- Em sembla que sí.
- I no podries, com a mínim, ajudar-me a saber
si les deduccions són correctes? Si la crònica
de Madame Lescaut és la correcta?
- Doncs no t’ho sabria dir. Hi ha una novel·la d’una dona
que es diu Manon Lescaut, però la seva història
no té res a veure amb la teva deducció.
- Això vol dir que la meva deducció és falsa?
- Jo diria que la teva deducció és possible. Jo em dic Emma,
no tinc res a veure amb Madame Bovary i la meva història és certa.
- Molt bé. Suposem que Madame Lescaut existeix. I suposem
que la meva deducció és correcta. Si Monsieur Couvert
ha pres verí, per què no es mor? Per què no m’acabo de trobar
mai el cadàver a terra, o al llit? Per què no es fa mai de dia, aquí?
- Perquè estem parlant d’una forma cisellada, d’una història
inacabada. Bé, de fet, estem parlant d’un quadre.
- I què hi faig jo, en el quadre?
- T’hi has quedat atrapada. I no en podràs sortir. Com les escultures
inacabades de Miquel Àngel, sembla que la figura vulgui desempallegar-se
del marbre, i per molt d’esforç que faci, és inútil. No pot. Per això
vaig escriure que en el cor de la forma s’hi troba una tristesa.
- Aquesta frase em sona.
- És una de les cites de George Steiner que vas penjar al costat
de la finestra.
- Exacte, ja ho recordo. N’hi ha una que parla de la venjança.
És una venjança el fet que no em vulguis treure d’aquí?
- Sí, però no en el sentit que et penses. És un fracàs artístic,
una prova de la venjança que la perfecció infligeix a la matèria,
com diu Steiner. O sigui, que aquesta narració és imperfecta.
Encara que jo la tingués mentalment molt clara, tu et vas enredar
en una trama quan la teva feina era desenredar-ne una altra.
Vas passar de llarg el nus de la qüestió.
- Quina qüestió? Què t’empatolles? El Xavi em va contractar
perquè et trobés i t’he trobat, feina enllestida, ara que em pagui
els meus honoraris i pleguem, me’n vaig a casa.
- No has entès res. No pots marxar. Tu ets una simple narradora
sense nom, ni casa ni un compte corrent per fer-te l’ingrés. A més,
no ets tu que m’has trobat, sóc jo que he deixat que em trobessis.
Tenies raó quan deies que tots els desapareguts que apareixen
és perquè volen ser descoberts.
- Què vols dir que no tinc nom? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra.
- Això t’ho acabes d’inventar ara mateix.
- Però es pot saber què xerres? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra,
tinc trenta-dos anys i visc al carrer Agustí Esclasans del barri d’Horta.
- Prou. Això t’ho acabes d’inventar. Tu no ets real, no tens futur.
- Aleshores el Xavi tampoc no existeix.
- Ell sí que existeix, però no és el Xavi que tu has conegut, sinó
el que conec jo. El que has conegut tu també era un personatge.
- O sigui que a més d’això que has dit que sóc, també sóc personatge?
- És clar, ets narradora i personatge alhora.
- I tu, doncs?
- Jo sempre he estat al teu costat, t’he donat pistes de la meva presència,
fins i tot t’he parlat a cau d’orella, però tu no m’has sabut veure.
Ara, quan has necessitat posar-te en contacte amb mi, només ha calgut
que em dirigissis la paraula. I aquí estic.
- Així, tan fàcil?
- Bé, ja has vist que tan fàcil no ha sigut. Per poder parlar amb mi
has hagut d’entrar en aquesta dimensió.
- Una dimensió ultrasònica. I per què ultrasònica?
- Perquè un escriptor i un narrador es trobin han de coincidir en un espai
ultrasònic. O sigui on per la resta del món hi ha silenci, per l’escriptor
hi ha ultrasons, sons inaudibles, però existents. Cal poder sentir-los bé,
desxifrar-los i donar-los forma. És el que jo he intentat, no sé
si amb gaire èxit. Tot hauria sigut més fàcil si tu no t’haguessis equivocat
en la manera d’aïllar-te per trobar el silenci.
- Però quan em vaig equivocar?
- Amb Paul Auster.
- Amb Auster?
- Recordes que vas fer un llistat amb tots els noms del primer conte
de la Trilogia de Nova York?
- Sí, és clar.
- Però et vas aturar perquè a la llista hi sortia Edgar Allan Poe. Si haguessis
continuat no hauria passat res de tot això.
- Vaig continuar pel joc de cites i pistes de Poe, sobre la necessitat
de penetrar mentalment l’adversari. Vaig pensar que et podria agafar per aquí.
- Doncs vas seguir una pista falsa que et va conduir on ets ara, en un cul de sac.
- I quin camí hauria d’haver seguit?
- Això tant és. Ara ja no té importància. Era una decisió teva,
i cal assumir-ne les conseqüències.
- Però escolta, si jo sóc la teva narradora, no ets tu qui s’ha equivocat?
- Jo en sóc l’última responsable, sí, és clar, però així com tu depens de mi,
jo també depenc de tu. Si tu decideixes aturar la lectura de la Trilogia
i seguir un camí lògic i possible, jo no puc tallar el fil que m’uneix a tu.
Et vas buscar un camí difícil, però ara ja tant és. Jo assumeixo la part
que em toca de les conseqüències, el resultat, vaja. I tu assumeix la teva part.
Estàs atrapada al quadre, i aquí t’has de quedar.
- Molt bé, i ara què?
- Ara? Doncs res, ja està. Finito.