estic a la biblioteca de Moià
a Internet

acaba d'entrar un noi d'uns 35 anys i diu

un llibre del Vázquez Molntalban?
(davant del silenci del bibliotecari,
a qui no veig, el noi continua:)
sí, aquell que es va morir, i menjava molt i era del barça...

he hagut de parar la feina, i apuntar-ho, això.

Trobada catosfèrica a Terrassa, aquí , dia 4 de desembre a les 19.30h al Cinema Catalunya.

Jornades catosfèriques a Granollers, aquí , dies 25, 26 i 27 de gener.

pim pam

exteriorment tinc un gran interès per dir moltes coses,
ben alt i fort perquè em sentin des de la primera fila,
però en l'interior tinc una gran necessitat de ser imperceptible,
procedir amb un xiuxiueig gairebé inaudible,
com si diguéssim, a la rereguarda.

Això em ve ja de ben petita.
A la classe passava desapercebuda. Preferia callar
abans d'alçar la mà amb la resposta que sabia,
jo sabia que ho sabia i ja en tenia prou.
Preferia seure a la fila del darrere i que em deixessin en pau.

Aprendre a parlar, a escriure, a dir, a comunicar
m'ha endinsat en la contradicció entre la necessitat
de ser escoltada i la necessitat de restar invisible.

Sé que aquesta contradicció és falsa, però no sé com manejar-la.

Sé que es tracta, en definitiva, del to.

Si estigués a l'avantguarda
faria paraules projectil,
seria metralladora d'idees
i esbucaria la realitat.
Però avui la realitat ja està prou fragmentada,
és prou diversa i al camp de batalla hi ha incendis
de verbs que cremen com palla seca.

A la rereguarda, les paraules són terra de trinxera
que protegeix i preserva la vida, comprèn la realitat
i s'esgrana fàcilment en fragments assequibles i entenedors.
Entre l'humus de la rereguarda els mots arrelen i creixen
humils i forts com brins que no es trenquen.

Sé que he de trobar el to. Influenciada per la guerra
(de competències, de lluites de poder, de crims verbals)
tinc tendència a voler cridar coses que es poden dir suau
a fer alta prosòdia, i proselitisme, i a criticar en veu alta
com si amb un branquilló de saüc intentés disparar
projectils més enllà de la trinxera que em resguarda.

Sé que he de trobar el to, i saber on sóc.
Amb qui estic.

anem a Darnius

estaria bé parlar algun dia de la Magdalena
em refereixo a l'Àlvarez, o de l'Artur, el Mas,
i els seus discursos tan sonats;
però la palla crema amb facilitat, i,
palla per palla, prefereixo la del paller.

El dijous vaig a Moià. Primer,
perquè el Xavi hi té el seu fill Mateu, i segon,
perquè a les 8 del vespre faig classes, a la biblioteca
de Castellterçol, de català per a immigrants.

La majoria són equatorians.
Hi ha el Christiams (cosas de mi madre, diu
en relació amb la "ms" final, como todo el mundo
lo escribe diferente... pues ella también).
I la seva dona Eli. Tots dos de 25 anys.
Hi ha el Ricardo, un argentí de 60 anys,
i l'Alexandra, una altra Argentina que ara és
a Buenos Aires 15 dies a veure la seva filla.
Hi ha la Ramatoulie, una noia de 34 anys de Gàmbia,
que no sap ni llegir ni escriure, però ens guanya a tots
amb voluntat i simpatia.
Hi ha l'Abdellatif i la Bouchra, la Jessenia i la Maria Ofèlia.

Els costa molt parlar en català. Més per vergonya
que per desconeixement. L'entenen prou bé,
però els fa "cosa". En aquest sentit, preparo unes classes
al més dinàmiques possible: converses, xerrar, xerrar i xerrar,
exercicis pràctics, lectura en veu alta.
Deixo el llibre de teoria guardat a la bossa,
i els animo a jugar, a desvergonyir-se, a equivocar-se.

Cada cop més, el català, a poc a poc i rient,
passa de ser un apèndix ple de paraules buides
a una forma que dóna sentit i caràcter a tot allò
que volen expressar.

No som poques les persones que fem aquesta feina,
unes cobrant i altres fins i tot per voluntariat.
Tres noies, per exemple, ensenyen voluntàriament
a llegir i escriure a la Ramatoulie tres dies a la setmana.

Aquest tipus de feines, penso, són les que drecen el pal de paller,

les que lluny dels polítics, les promeses, les crítiques i els enfrontaments,

fan més per mantenir ferma una cosa tan lleugera i volàtil

com la llengua, la cultura en minúscules, la pau i el futur.

Com que tenim el Nadal a la cantonada
d'un carrer enllumenat i satisfet
i jo, previsiblement ja ara
farta de neules i parents
busco la retirada,
us deixo dues cançons de Nadal
de Montserrat Vayreda Trullol
(1924 -2006)
que m'han retrobat amb el dol
de la més inesperada poesia...
..i així doncs, ja estarà fet.

Bon Nadal, bon Nadal

Déu no es fa visible al cor de la terra;
és a dins de l'home que deixa senyal,
"Bon Nadal, bon Nadal",
i els homes es maten i sembren el mal.

Si la mort no espera
l'odi sempre avança
i l'amor tremola de fred i d'oblit.
Si el clam de la guerra destrossa la vida
és que la pau plora de dia i de nit.

Oh Nadal, paraula que sols és paraula
quan no sents la crida de dalt.
És Nadal, bon Nadal
si estimes, si et dónes ...Nadal bon Nadal.

Sonet Nadalenc

Perquè tot ho fem a mida
del que és fàcil, immadur,
perquè sovint es desbrida
el jo que rebutja el tu

som infidels a la crida
de l'Infant; el deixem nu
en la pobresa assumida.
Cap escalf li sabem dur?

L'home vell mai no s'immuta,
es rendeix a mitja ruta,
incapaç de volar alt?

Només qui ho intenta i prova
va més enllà de la Cova
on s'inicia el Nadal.

Les lletres de Montserrat Vayreda són un cant a la vida,
a l'home i al petit infant que hi ha a dins de la pell que es gasta.

un darrer, va:

Nadal en somni

A dintre del teu cor quin valor li assignes?
L'interioritzes, fas teu el Nadal?
Solament qui el cerca reconeix els signes
d'Aquell que ens renova, cap altre no cal.

La pau com a fita i fer-nos-en dignes,
que amb el bé que sembres afoguis el mal;
ser senzills i caustos, suaus i benignes,
severs amb nosaltres, dels altres puntal.

L'estrella, la molsa, els Mags, les figures,
són dins el pessebre que l'infant reviu.
Tant de bo que encara fossim criatures!

Si no ho som, és hora de seguir la crida
del que dintre nostre hi posa caliu,
que salva la mort i dóna la Vida.


El que m'han despertat aquestes cançons
no té a veure ni amb el Nadal que he conegut sempre
ni amb el catolicisme, ni amb Déu únic cristià,
sinó amb la reconciliació de l'expressió d'aquest Nadal
i un sentiment vinculat a la crida, necessària i vital,
de l'infant que som, capaç de sobreposar-se, amb innocència
a tants camps d'odi, recel i autoritat sembrats de metralla.

Avui m'arriba a la llibreria Drac
un volum que vaig demanar
de la Montserrat Vayreda,
Irisacions

Espero, no només que em sigui útil per l'Aran,
el nou personatge que tinc entre mans,
sinó també, i especialment, que m'agradi.

Em costa de començar, aquesta novel·la també.

Però és que l'ambició aquest cop em va més enllà
fa un gir de saltimbanqui i es desplega fins l'horitzó:
la veig de lluny amb el cel amagat rere les muntanyes
i em faig un tip de riure.

És que, aquesta vegada, la novel.la vol ser
en format digital, o sigui amb imatges, documents de so
algun clip, i el text, naturalment.
Vol ser, i com que sóc així d'influenciable, m'hi vaig avenir
amb una condició: si em donaven una beca per fer-la.

Doncs perfecte. Me l'han donada.
Ara comencen els problemes.

D'entrada ara em toca agafar els personatges per les regnes
a veure on em porten, però sisplau, al pas, accepto un trot lleuger
però
..au! ho deixo aquí perquè si no no acabaré de començar mai!

El meu germà petit Arnau
(no us he parlat mai, oi d'ell?
un bona peça, ja us ho dic jo, músic, compositor de lletres
i cançons punkies, estètica Mod 100%, fumador, amb dos anyets
ja tocava la bateria, a la seva manera, és clar, gran guitarrista
autodidacte, sobretot!, gran amic dels seus amics i especialment
de les seves amigues...)
està estudiant pels trimestrals
(bé, suposo que estudia, Primer de Batxillerat Humanístic)



deu estar avorridíssim, perquè m'ha deixat un comment
al post aquest de fa dies que tinc aquí immòbil...
(gràcies carinyu! i ànims! i un consell (que no el senti el pare)
no gaire ortodox però cert, i mira, tampoc no em va anar tan malament...)

jo per estudiar em gravava els resums en una casete
(abans anàvem amb casets) i dormia amb els auriculars posats
i les lliçons al cap. Com que sóc més bona somiant
tenia l'esperança que així se'm gravaria millor la informació
tot i que no sempre funcionava.

També intentava adormir-me a classe.

un petó! XD

e. Xavi, has vist el pot de les infusions?
x. Ja ets aquí, has acabat?
e. Més o menys. Ara toca el més difícil: rescriure.
x. Em sembla que les he guardat sota el sucre.

e. Vols una til·la?
x. Aquest pot de Nocilla és nostre?
e. Sí. En vols?
x. No, til·la no.
e. Faig una menta?
x. Ens hauríem d’acabar aquests iogurts.

e. Estic cansadíssima.
x. Deixem l’oli que queda, oi?
e. Sí. A quina hora vénen?
x. Van dir que cap a les vuit.
e. Encara dorm la Nona?
x. Fa una hora.

e. Et llegiràs el que he escrit avui?
x. És clar. Què més hem d’agafar?
e. D’aquí res més. Pensem a endur-nos això.
x. Com l’has acabat?
e. Doncs l’he deixat penjada en el quadre. Has fet la maleta?
x. Encara no. Ja et vaig dir que acabaries en un cul de sac.
e. Tot és culpa d’aquesta detectiu que vas contractar. Es va entossudir amb el quadre, i...
x. Me la vas recomanar tu, beneita. Em passes una cullera?
e. I això que li havia agafat afecte.
x. Com sempre. Per això et costa acabar les coses.
e. Aquesta vegada sí que ho he acabat. M’ha costat trobar la narradora i he perdut molt de temps esperant la història, però finalment ja està. Ara ve la feina dura. La de debò.

x. Saps què penso? Que la detectiu té alguna cosa que em fa pensar en tu.
e. Tan dolenta sóc?
x. El dia que vam quedar al Raval estava a punt de tirar-li els trastos.
e. Idiota...
x. És que m’imagino que té un culet així, com el teu...
e. Va deixa’m que hem d’anar per feina, ja són les set i d’un moment a l’altre apareixeran el Félix i la Vasi.

e. On vas deixar el jersei de la Nona?
x. Està aquí sota.
e. Creus que s’assembla a mi, la narradora?
x. No home no, era broma.
e. Em costa un ou distanciar-me dels narradors. Tinc la sensació que si em quedo massa lluny d’ells perdré el fil que m’uneix a tot allò que expliquen i la història perdrà el sentit.
x. A mi el que em fa por és que no perdis el fil de la realitat.
e. És impossible home, ja ho saps. Hi sou tu i la Nona.
x. Sí, ja, però quan t’aïlles d’aquesta manera...
e. Au va, ja ho hem parlat molts cops. A més, ets el meu millor crític.
x. Però si jo no en tinc ni idea.
e. Precisament d’això es tracta. Ets un lector vulgar...
x. Idiota!
e. És una manera de dir-ho, jo m’enlluerno massa amb el que estic escrivint, ho veig tan clar i perfecte que no sóc objectiva. En canvi tu veus les imperfeccions. Veus el que he escrit, no el que pretenia escriure.
x. I amb la següent què, també et podré ajudar?
e. Ara deixaré reposar aquesta narració una setmaneta i després, res, amb quinze dies més ho enllesteixo.
x. Pensa que has de començar la novel·la que t’han becat. Plega bé el jersei, Emma!
e. És igual, està brut.

e. Mira’t això un moment.
x. Ara no que hem d’acabar de recollir-ho tot.
e. És un moment i prou, és que tinc un dubte.
x. I ho has de solucionar en aquest precís moment?
e. Ara ho tinc fresc, si no me n’oblidaré.
x. Ostres tia.
e. Creus que aquesta frase l’hagués pogut dir jo?
x. Quina?
e. Aquesta d’aquí.
x. Però no es tractava que ella havia d’aconseguir escriure com tu?
e. Escriure com jo, però no pensar com jo. És diferent.
x. Hem quedat que era una narradora imperfecta, oi?
e. Sí. Però em fa ràbia. És que si pogués...
x. Si poguessis què? És una narradora i prou. Ara deixa-la tranquil·la.
e. Ja. Però és que... en el fons Madame Bovary c’est moi.
x. Què?
e. Res. Això ho va dir Flaubert quan...
x. Xtt. Em sembla que la Nona plora.
e. Ja hi vaig jo.

- Sí.
- Sóc jo.
- Sí, ja ho sé.
- Necessito que em treguis del quadre,
de la història aquesta, saps si mor Couvert?
Algú va descobrir la conxorxa? I el cardenal,
què li va passar al cardenal, es va quedar tan tranquil
havent ordit un homicidi semblant? No es va penedir
ni va fer penitència, ell? I madame Lescaut, de debò
que va ser lliure un cop mort el seu marit? I si no li va
sortir bé, el pla, aleshores què? Digue’m una cosa,
eren amants o no, amb Canovas? O ho era el seu
professor de pintura? Ah, i una altra cosa,
com van poder evitar, madame Lescaut i el cardenal,
beure’s el licor enverinat? Perquè ho van poder evitar, oi?
O és que també van morir, ells?
- Ei, ei ei. Para el carro.
- No puc, és impossible. Necessito posar punt i final
i tu m’has d’ajudar.
- Em sap molt de greu, sincerament, però no puc.
- Per què?
- Ja et vaig dir ahir que t’hi has ficat tu soleta aquí amb les teves
deduccions i conclusions i t’has quedat ben enredada.
- I això què vol dir?
- Doncs que em sap greu.
- Això vol dir que m’hauré de quedar sense saber com acaba,
aquí tancada, per sempre?
- Em sembla que sí.
- I no podries, com a mínim, ajudar-me a saber
si les deduccions són correctes? Si la crònica
de Madame Lescaut és la correcta?
- Doncs no t’ho sabria dir. Hi ha una novel·la d’una dona
que es diu Manon Lescaut, però la seva història
no té res a veure amb la teva deducció.
- Això vol dir que la meva deducció és falsa?
- Jo diria que la teva deducció és possible. Jo em dic Emma,
no tinc res a veure amb Madame Bovary i la meva història és certa.
- Molt bé. Suposem que Madame Lescaut existeix. I suposem
que la meva deducció és correcta. Si Monsieur Couvert
ha pres verí, per què no es mor? Per què no m’acabo de trobar
mai el cadàver a terra, o al llit? Per què no es fa mai de dia, aquí?
- Perquè estem parlant d’una forma cisellada, d’una història
inacabada. Bé, de fet, estem parlant d’un quadre.
- I què hi faig jo, en el quadre?
- T’hi has quedat atrapada. I no en podràs sortir. Com les escultures
inacabades de Miquel Àngel, sembla que la figura vulgui desempallegar-se
del marbre, i per molt d’esforç que faci, és inútil. No pot. Per això
vaig escriure que en el cor de la forma s’hi troba una tristesa.
- Aquesta frase em sona.
- És una de les cites de George Steiner que vas penjar al costat
de la finestra.
- Exacte, ja ho recordo. N’hi ha una que parla de la venjança.
És una venjança el fet que no em vulguis treure d’aquí?
- Sí, però no en el sentit que et penses. És un fracàs artístic,
una prova de la venjança que la perfecció infligeix a la matèria,
com diu Steiner. O sigui, que aquesta narració és imperfecta.
Encara que jo la tingués mentalment molt clara, tu et vas enredar
en una trama quan la teva feina era desenredar-ne una altra.
Vas passar de llarg el nus de la qüestió.
- Quina qüestió? Què t’empatolles? El Xavi em va contractar
perquè et trobés i t’he trobat, feina enllestida, ara que em pagui
els meus honoraris i pleguem, me’n vaig a casa.
- No has entès res. No pots marxar. Tu ets una simple narradora
sense nom, ni casa ni un compte corrent per fer-te l’ingrés. A més,
no ets tu que m’has trobat, sóc jo que he deixat que em trobessis.
Tenies raó quan deies que tots els desapareguts que apareixen
és perquè volen ser descoberts.
- Què vols dir que no tinc nom? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra.
- Això t’ho acabes d’inventar ara mateix.
- Però es pot saber què xerres? Em dic Sílvia Muñoz Ezquerra,
tinc trenta-dos anys i visc al carrer Agustí Esclasans del barri d’Horta.
- Prou. Això t’ho acabes d’inventar. Tu no ets real, no tens futur.
- Aleshores el Xavi tampoc no existeix.
- Ell sí que existeix, però no és el Xavi que tu has conegut, sinó
el que conec jo. El que has conegut tu també era un personatge.
- O sigui que a més d’això que has dit que sóc, també sóc personatge?
- És clar, ets narradora i personatge alhora.
- I tu, doncs?
- Jo sempre he estat al teu costat, t’he donat pistes de la meva presència,
fins i tot t’he parlat a cau d’orella, però tu no m’has sabut veure.
Ara, quan has necessitat posar-te en contacte amb mi, només ha calgut
que em dirigissis la paraula. I aquí estic.
- Així, tan fàcil?
- Bé, ja has vist que tan fàcil no ha sigut. Per poder parlar amb mi
has hagut d’entrar en aquesta dimensió.
- Una dimensió ultrasònica. I per què ultrasònica?
- Perquè un escriptor i un narrador es trobin han de coincidir en un espai
ultrasònic. O sigui on per la resta del món hi ha silenci, per l’escriptor
hi ha ultrasons, sons inaudibles, però existents. Cal poder sentir-los bé,
desxifrar-los i donar-los forma. És el que jo he intentat, no sé
si amb gaire èxit. Tot hauria sigut més fàcil si tu no t’haguessis equivocat
en la manera d’aïllar-te per trobar el silenci.
- Però quan em vaig equivocar?
- Amb Paul Auster.
- Amb Auster?
- Recordes que vas fer un llistat amb tots els noms del primer conte
de la Trilogia de Nova York?
- Sí, és clar.
- Però et vas aturar perquè a la llista hi sortia Edgar Allan Poe. Si haguessis
continuat no hauria passat res de tot això.
- Vaig continuar pel joc de cites i pistes de Poe, sobre la necessitat
de penetrar mentalment l’adversari. Vaig pensar que et podria agafar per aquí.
- Doncs vas seguir una pista falsa que et va conduir on ets ara, en un cul de sac.
- I quin camí hauria d’haver seguit?
- Això tant és. Ara ja no té importància. Era una decisió teva,
i cal assumir-ne les conseqüències.
- Però escolta, si jo sóc la teva narradora, no ets tu qui s’ha equivocat?
- Jo en sóc l’última responsable, sí, és clar, però així com tu depens de mi,
jo també depenc de tu. Si tu decideixes aturar la lectura de la Trilogia
i seguir un camí lògic i possible, jo no puc tallar el fil que m’uneix a tu.
Et vas buscar un camí difícil, però ara ja tant és. Jo assumeixo la part
que em toca de les conseqüències, el resultat, vaja. I tu assumeix la teva part.
Estàs atrapada al quadre, i aquí t’has de quedar.
- Molt bé, i ara què?
- Ara? Doncs res, ja està. Finito.

Situada dins la trama del quadre de Salinas.

Podria ser els seus ulls els seus dits tacats
de pintura a l’oli amb pudor d’aiguarràs
la paleta de fusta de noguera clavada al polze
el braç recolzat en un suport de fusta fixat als malucs
les parpelles mig closes per definir les clapes d’ombra
i les línies de llum el pinzell inclinat a la mà dreta
per mesurar la diagonal entre la copa de licor de la dama
i els ulls petits i expressius del cardenal que la mira

podria ser el seu cervell obsessionat amb la imatge mental
d’una escena que li van explicar i que ha preferit traslladar
d’època per dissimular o simplement perquè li agrada el rococó
o potser la va llegir en alguna novel·la i ell l’ha volgut adaptar
en pintura o també en podria haver sigut espectador en un teatre
de Roma que freqüentava en sortir del taller amb els seus col·legues
espanyols o fins i tot podria ser la seva imaginació i el desig poderós
que la dama italiana de qui estava enamorat decidís matar el seu marit
per cedir-li el cor a ell un cop lliure del jou del matrimoni

podria ser el cervell de Tolstoi qui hagués ordit aquesta trama
més que no pas el cor d’un pintor enamorat podria ser Tolstoi
jo mateixa i la seva ment avesada a crear històries d’intrigues
aristocràtiques d’assumptes de cort amb conxorxes fatals
plena d’entesos i malentesos i una mort pel mig

o podria ser la ment de Txèkhov acostumada a les intrigues
més quotidianes i als sobreentesos i als retrats simbòlics
que des del silenci i el recolliment d’una illa siberiana
escrivís una trama com aquesta farcida d’indicis i idees
basada en la història d’una recerca absurda

o podria ser en Quinn de Paul Auster o Paul Auster

o podria ser jo i ningú de tots ells
observant des de l’escriptori davant de la finestra de l’habitació
el vent de tardor que fa bategar les fulles dels arbres perquè caiguin
i la meva ment que fa tombs i busca dreceres per trobar un final
el marc de la trama el paspartú de l’endemà el desenllaç de la història
del quadre de Salinas

Situada dins la trama del quadre de Salinas
no dormo no dino no sopo ni descanso
tanmateix aquestes accions han deixat de ser
necessitats vitals és com si hagués tret tots
els punts i comes d’un text i pogués continuar
llegint sense pauses encadenant paraula amb paraula
i els dies em passen així sense matí ni vespre
sense sol ni exteriors ni lluna ni hores tan sols
aquestes pinzellades intempestives de colors
i taques que representen figures i intencions
Tanco els ulls i veig el quadre amb la ment
ja no cal ni que em desplaci al saló de la casa gran
en conec cada traç i cada matís i cada personalitat
Tanco els ulls i veig la debilitat de Madame Lescaut
davant una copa de licor que no pot tastar malgrat
la insistència del seu marit que en canta elogis
amb grandiloqüència i li veig la por sota una màscara
de timidesa i desig i tantes coses quan tanco els ulls
s’aturen els esdeveniments i gira tot l’entorn ofegat
des del vèrtex del meu propi esquelet que es manté
dret per una mena d’inèrcia involuntària al capdamunt
de vertiginoses qüestions com ara
Va poder evitar el licor Madame Lescaut? Què va fer
l’endemà al matí? Va plorar la mort del seu marit?
Ho va fer veure? Es va penedir confessar? Va ser feliç?
Va vendre’s la casa per tornar els diners a Canovas
i se’n va anar vídua a viure al pis de propietat de Les Halles
amb els seus pares? Va aconseguir ser una dona lliure?
I el cardenal? Va tenir remordiments? Va fer penitència ell?
Va delatar-lo el servent? Van detectar a l’autòpsia
que Monsieur Couvert no havia mort d’indigestió?
A quanta gent va haver de subornar el cardenal?
Madame Lescaut va casar-se amb el seu professor
de pintura? O van continuar sent amants? Eren amants?
O era Canovas l’amant? O va ser una dona vídua
fins als seus darrers dies? Va morir realment
Jean Pierre Couvert? Si no va morir què va passar l’endemà
després de l’oració de la tèrcia? Algú va descobrir mai
la conxorxa? Si la van descobrir què va passar amb el cardenal?
I amb el servent? I amb Madame Lescaut?
I amb Monsieur Couvert? Si no la van descobrir
com va arribar a tenir-ne coneixement Juan Pablo Salinas?
És el quadre un producte de la seva escrupolosa imaginació?
- Sí.
- Hola, sóc jo.
- Ja ho sé.
- M’has d’ajudar. M’has de treure d’aquí.
- No puc. No sé com fer-ho. I si ho sabés, tampoc no sé
si ho faria. T’hi has ficat tota soleta, en aquest embull.
Has volgut ser escriptora i t’has enredat en una bona trama
quan la teva feina era precisament desenredar-la.
- Necessito que m’ajudis, m’has de treure d’aquesta història.
Desempallega’m del quadre, sisplau.

Durant el primer any de casada Madame Couvert
es comportà com una dama digna de la cort de Napoleó.
El seu marit, que es disputava amb Treilhard el previsible
reemplaçament de Neufchâteau en el Directori, no havia
consentit ni un lapse de romanticisme, ni una petita lluna
de mel per practicar l’amistat i la confiança, res de res,
ni una mínima intimitat per entrar en terrenys inexplorats.

Monsieur Couvert era un autèntic desconegut, per la jove Lescaut.
Ni tan sols s’interessava per ella com a dona. La nit de noces
va objectar un cansament normal després de l’enrenou de la celebració,
sumat al viatge en calessa fins a Rouen. Allà passarien la primera setmana
de visita a la casa dels Couvert, una mansió buida on els esperava la mare
vídua amb una tia cega i desaprensiva. Al cap de tres dies de ser allà,
Madame Couvert va decidir-se a explorar el cos del seu marit, que tot i ser
d’ànima oposada i manifesta en un rostre de faccions dures i impertorbables
tenia musculatura de cavaller i un port sedós que el feia atractiu de figura.
Ell va reaccionar amb rigor i la penetració va ser molt violenta i dolorosa.

Quan van tornar a París es van instal·lar a una casa propietat dels Lescaut,
una casa enorme i plena d’aire on Madame s’hi asfixiava rebent visites
i suportant un estatus d’aristocràcia apuntalada amb l’economia familiar
no tan recta i ferma ni tan sòlida com hom hauria pogut suposar.
No es van tornar a tocar, amb el seu marit, intercanviaven amb prou feines
quatre paraules al dia i s’organitzaven com un bon matrimoni ben avingut.
Ho tenien tot tan ben apamat que la jove Lescaut no s’adonava de la seva
misèria. Feia classes particulars de piano a casa seva i rebia lliçons de pintura
d’un artista que treballava al taller d’Antonio Canova, a qui Madame
va conèixer un vespre després d’una passejada amb el seu jove professor,
i amb qui mantingué llargues converses i una copiosa correspondència.

Quan Napoleó va tornar de la campanya d’Egipte París estava en bancarrota,
l’economia que fins aleshores havia surat dins una bombolla d’aire
es submergia com un plom dins l’aigua i les intrigues polítiques
havien arribat a un punt insostenible. Amb el cop d’Estat de Sieyès
i la dissolució del Directori Monsieur Couvert va acabar-se d’enfonsar.
Va ser aleshores que Madame Couvert va obrir els ulls. El seu marit
la va obligar a abandonar la música, es va vendre el piano i li prohibí
de continuar les classes de pintura. Va renegar del jove artista professor,
la va tractar de meuca, d’ignorant i de font de totes les misèries
amb la seva actitud malversadora i despreocupada. Si no li va pegar
va ser perquè Madame, en la discussió més forta i darrera, li va trencar
un gerro otomà de porcellana amb motius florals als nassos.

El 28 de gener de 1800 Madame Couvert va viatjar a Reims per fer una visita
a l’arquebisbe, nomenat cardenal feia poc, sota l’excusa de sol·licitar misericòrdia
i un ajut econòmic de l’església, que a través d’aquest contacte i al·legant l’amistat
que tenia amb Antonio Canova, ella es veia capaç d’aconseguir. Monsieur Couvert
ho va acceptar, tot i que amb alguna reticència inicial i retòrica de buf, a ulls clucs.

L’arquebisbe va rebre Madame Lescaut el mateix capvespre que va arribar
a la catedral de Notre-Dame de Reims. Després d’una forta abraçada, a soles,
al saló de recepcions, van seure a una taula damunt la qual ja hi havia el cafè servit
i amb un intercanvi de mirades conciliadores, començaren les confessions.

Madame Lescaut va comprar, amb diners prestats per Antonio Canova,
els mateixos francs que ell havia rebut d’avançament pel bust de Napoleó,
la seva llibertat. Va pagar 162 francs de plata a l’arquebisbe, pel perdó
de la falta moral de la conxorxa, a càrrec del seu servent privat,
que veuria retribuït el delicte amb un sincer penediment confés,
la penitència i la consegüent absolució. El servent s’encarregaria
d’aconseguir arsènic i una ampolla de Chambord i fer la mescla.

La visita al cardenal estava programada pel 6 de febrer, dia que
el matrimoni Couvert s’escaparien després d’un sopar de compromís
que tenien a Saint Quentin, per poder arribar a Reims, encara que tard,
amb la intenció de passar-hi la nit de camí a París, i amb el convenciment
de Monsieur Couvert, de negociar l’endemà mateix uns ajuts econòmics
que el cardenal estava disposat a concedir.

Així doncs, el dia fixat, el matrimoni va arribar a Reims havent sopat
en una calessa de lloguer i amb els vestits elegants de la revetlla,
cansats i farts i tots dos amb l’esperança a flor de pell. Els va rebre
el mateix cardenal al saló de recepcions per complir amb les formalitats,
els serviren cafè i un Chambord i parlaren de banalitats passant de llarg
per la política i intentant no aprofundir gaire en les qüestions econòmiques
que les guardaven per a l’endemà en una conversa particular després
de l’oració de la tèrcia. Però la previsió era que Monsieur Couvert morís
aquella nit, a la cel·la de la catedral on s’allotjaria, sol, i a causa d’una indigestió
provocada per l’abundosa golafreria inevitable durant el sopar a Saint Quentin.

La dama, l’anomeno Mademoiselle Lescaut encara que
no tingui res a veure amb Manon Lescaut, va néixer
a finals del segle divuit, fixo el 1780 com a data possible.
Era la segona filla d’un comerciant de sabates de Nantes
que es va fer ric venent botes als militars de l’exèrcit Reial
durant les batalles contra la Revolució, i especialment,
quan els veïns de la Vendée van assetjar la ciutat portuària.

Abans que els assalts a Nantes prenguessin una forta virulència,
mare i filles van emigrar a París, en un pis llogat de Les Halles,
on mantingueren el negoci de sabates, proveint de botes militars
els revolucionaris constitucionalistes. Així l’empresa prosperà
amb astúcia i diligència, i la família Lescaut es va fer un nom
en la societat burgesa de la capital francesa. El pare, que es va reunir
amb les tres dones el 1793, va decidir que era el moment de casar
la filla gran Mimí, de divuit anys, amb François de Corday, fill,
i així es va fer en un acte solemne ple de convidats girondins.

Mademoiselle Lescaut tenia aleshores tretze anys, una edat suficient
per decidir que ella no passaria, com havia fet la seva germana gran,
pel matrimoni de conveniència escollit i acordat pel seu pare.
Així que, al cap de tres anys, quan la van prometre a un cavaller jacobí,
ella va fugir de París, una matinada d’octubre, vestida amb robes d’home.
S’enfilà a la diligència que es dirigia a Créteil i d’allà, amb tartana anà a parar
al convent de Tolosa, on va demanar refugi suplicant mercè als germans
predicadors. Allà la tingueren com a mercader empobrit, fins que un dia
Fra Aimé, observant amb sospita pel pany de la cel·la, va descobrir qui
s’amagava sota les robes masculines. Un cop descoberta, i injuriada,
la delataren de seguida a la família Lescaut que, amb la filla de nou a casa,
li imposaren una instructora per ensenyar-li els modals correctes per a una
dama de societat com ella, i acordaren avançar la data de casament.

Mademoiselle Lescaut va acatar la pau amb obediència, però quan podia
s’escapava a visitar la seva germana Mimí, que vivia a La Courneuve
amb François, i els quals es mostraven totalment contraris, per raons
polítiques òbvies al casament de Mademoiselle amb un jacobí aprofitat.
El dia abans del casori, Lescaut va tornar a fugir amb l’ajut del seu cunyat
i l’acord de l’arquebisbe de Reims, que la va acollir a la catedral de Notre-Dame
on residia. Allà hi va passar gairebé un any, fins que, sota les pressions familiars
i econòmiques, François i l’arquebisbe convenceren Mademoiselle Lescaut
d’avenir-se a la proposició de casament, amb la promesa que, si deixava aparcat
el seu esperit rebel i actuava naturalment conforme a la seva condició d’esposa
respectable, en un futur proper l’ajudarien a alliberar-se de la cadena jacobina,
i així, el 1798, en una celebració fastuosa i sense la presència d’alguns parents,
Mademoiselle va contraure matrimoni amb Jean Pierre Couvert.

Si m’ho preguntessin, diria que el feminisme no forma
part de mi. Sempre he pensat que, tret d’alguns casos,
avui en dia hi ha paritat entre homes i dones.
És clar que d’injustícies el món en va ple, però jo,
i parlo també pel meu entorn més proper que conec
de bona i primera mà, veig el masclisme com un residu
de l’època franquista (farcida d’injustícies i etcètera)
que el temps va soscavant. Em sento amb igualtat de
condicions que els meus col·legues de professió,
els meus amics amb qui anem de copes o amb els
que ens llevem d’hora el dissabte per anar d’escalada.
Sóc soltera, em mantinc en una bona posició econòmica,
no em falten amics ni amants i quan vaig en metro,
ningú no em cedeix el seient amb cortesia.

En les converses d’aquest tipus sempre dic
que les lluites feministes formen part del passat,
i avui té poc sentit reivindicar el mateix que fa dos segles.

Però havent llegit aquest assaig de Schopenhauer
se m’han regirat les entranyes amb molt de sotrac
i un vessament de bilis negra m’ha obert el dubte
de si ho tenim prou superat, això del masclisme,
o si la cicatriu hi és, i massa tendra encara
tot i els esforços i el temps per cosir-la.

Escric aquest apunt d’una tirada, com si me’l dictés
una veu a cau d’orella. Una veu que és meva,
la reconec, però que no acostuma a parlar gaire.

La meva feminitat mai no havia pres cos,
me n’adono ara, que m’han tocat la fibra.

Miro per la finestra de la meva habitació
la casa gran. Sento l’olor d’escudella barrejada
que ve de la cuina. El Félix mira un canal romanès
per satèl·lit a un volum estrepitosament fort.

Penso en el quadre de Salinas i entenc Madame Lescaut.
Jo, en el context del text, hauria fet el mateix.