La següent trobada amb el meu client va tenir lloc
el divendres a la nit, al Cafè del Raval de Barcelona.
Em va trucar ell per dir-me que seria a la ciutat per feina,
que ens veiéssim després de sopar en aquest bar,
famós per ser un niu d’actors dels que surten per la tele.

M’esperava davant una gerra de cervesa, el meu client no era puntual
i jo m’impacientava perquè hauria de tornar al Montseny massa tard
i fer el camí d’ascens a la finca, tenebrós i escanyat com la gola d’un llop,
ple de pedres i rocs, amb la claror exclusiva dels dos feixos del Ford Focus.

Feia calor, allà dins. Seia en un racó del banc lateral, tenia la copa suada
damunt una tauleta rodona i diminuta, l’estabilitat de la qual perillava
amb l’anar i venir de la gent que omplia cada racó buit que quedava
amb moviments torts i distesos, d’alegre excitació, i que m’aclaparava
la visió total del lloc. Confiava que el Xavi em trobaria, allà dins,
perquè jo em veia incapaç de moure’m.

Totes les cares m’eren conegudes. D’entrada em va fer gràcia mirar
tant de prop el dolent de la sèrie del migdia, assegut al meu costat.
Per passar l’estona intentava recordar els noms dels actors
que s’estrenyien per davant meu i que fregaven la taula,
però la memòria em trontollava i només em venien al cap
els noms dels personatges o de les sèries de televisió, i encara gràcies.
A més a més, va arribar un punt que confonia sèries, personatges i actors
i em vaig atabalar prou per demanar una altra cervesa a la cambrera anònima,
que amb un davantalet vermell i una ampolla de vi mig buida a la mà
intentava esmunyir-se cap a la taula del costat.

Finalment, quan m’acabava la segona copa, va aparèixer el meu client
entre l’esquena del Narcís i el nas de la Marta, excusant-se
perquè el sopar s’havia allargat i havia perdut la noció del temps.

- No tinc gaire temps –vaig dir.
- No et preocupis, anem al gra, doncs.
- Podíem haver quedat a un altre lloc, aquí no es pot ni parlar.
- És que un company de feina viu aquí al costat, i aquest bar tanca tard.
I a aquí, t’ho dic jo, passem més desapercebuts que a cap altra banda.
- Això potser sí. Bé, a veure, tot i que no hi ha proves evidents
que m’ho confirmin –vaig fer un repàs al meu bloc d’apunts- tinc
la sensació que ella no vol ser trobada. Em baso amb una sola intuïció:
dius que no és el primer cop que desapareix, i que sempre torna.
Però aquesta vegada és diferent. Has contractat algú perquè la trobi.
Potser és que no confies que ho faci per ella mateixa?
- Evidentment que vol ser trobada, jo sé que en qualsevol moment
apareixerà per fer-se una infusió.
- Aleshores? Parlem clar, perquè potser no t’he entès bé, l’altre dia
em vas confirmar que, efectivament, no vol ser trobada –vaig fer
el darrer glop de cervesa, a ell no n’hi havien servit cap
perquè la cambrera del davantalet encara no s’havia fet visible.
- Aviam si m’explico. Ella, ara, en aquests moments, no vol ser trobada.
Això li passa sempre que es tanca per escriure, vol aïllament.
Trobar el silenci que necessita. Després, quan ella decideix, es fa present.
- Aleshores, per què no esperes que es decideixi?
- Perquè necessito entendre els mecanismes de les seves absències,
i això només es pot esbrinar mentre està desapareguda. Per això t’he contractat,
perquè em diguis on és, on va quan es passa tantes hores reclosa escrivint, i quin
és el fil que la uneix a la realitat i que li permet tornar. A vegades tinc por
que no arribi a perdre aquest fil, i que el silenci l’acabi engolint del tot.
- Vaja, ara et començo a caçar –vaig fer un altre glop de la copa buida.
Amb un cop d’ull ràpid no vaig veure la cambrera-. I dius que està escrivint
a la casa gran?
- El darrer que cop que hi va entrar em va dir que hi havia un quadre,
a la casa gran, que la tenia completament captivada, i que volia esbrinar
la història que s’hi amagava. Va anar a la casa gran per escriure,suposo.
- Sí, això ho vaig deduir dels seus darrers posts que va deixar al blog.
El silenci del blog té a veure amb tot això, no?
- Però el que m’estranya és que, sabent que havíem de marxar de la casa petita
perquè la Vasilia i el Félix tornaven, no hagi sortit d’allà, encara. M’estranya
que no hagi pensat en la seva filla, que no es recordi de nosaltres, o jo què sé...
- Ella no hi és, a la casa gran. L’he escorcollada de dalt a baix.
- És clar que hi és, o és que no m’has entès?
- Doncs què vols dir? –el vaig mirar amb un somriure irònic-. Que potser
es troba en una altra dimensió?
- Exacte. Jo no ho hauria sabut dir millor: una dimensió ultrasònica.