Intentar pensar el que pensava ella.

Això és com proposar-me fer l’Everest.

La Vasilia avui es dedica a enllustrar els mobles de fusta del saló.
Ha vingut carregada de draps, amb un bol gros ple d’aigua i un flascó
que desprèn olor de ciri. Ha començat per la vitrina.

Sec a la taula braser i contemplo el quadre de Salinas.

Ahir al vespre, ja a la meva habitació, vaig repassar
tot el que ella havia escrit referent a la pintura:
Hi ha un fragment descriptiu, força llarg,
del dia 19 de setembre.
L’apunt d’un tema possible:
la història d’una intriga de cort francesa
del 20 de setembre.
Al dia següent escriu una frase que té un cert misteri:
No em veig
I el dia 22, el de la metamorfosi, hi ha una primera
aproximació a la ficció del tema:
L’aristòcrata té el licor al paladar
i fa gest d’assentiment, de compliment.

Apunto una frase del darrer dia que va escriure
que també trobo significativa:
la meva imatge emmarcada en fusta
com si el marc de la finestra s’identifiqués
amb el marc del quadre de Salinas.
Com si ella ja en fos captiva.

Llegeixo una vegada i una altra aquests apunts que vaig escriure ahir.
Perdo el fil a cada punt i a part, remunto al principi i descendeixo
d’una lectura fins al final de pressa i corrents, fast forward,
evitant que la Vasi m’interrompi la tirada.

De tant en tant intercalo mirades cap al llenç.

Començaré, com va fer ella, amb una primera aproximació descriptiva.

Hi ha quatre persones: una dona amb un vestit que sembla un pastís de nata,
seu a una taula rodona, al seu costat un cardenal vellet se la mira
amb cara de picardia, al costat del cardenal hi ha un home amb un d’aquells vestits
com si fos d’una pel·lícula d’època, i al darrere de tot, un altre home que és el servent.
Aquest duu una ampolla a la mà, però no es veu gaire bé, és molt fosc, el quadre.
Bé, hi ha el blanc de nata del vestit i les tovalles de la taula i la cara de la dona,
tot molt clar i lluent. Tot molt pastós.

Quiere un café?, m’ha preguntat la Vasilia.
Li dic que sí, ben carregat, perquè em deixi sola una estona.
No em puc concentrar amb ella feinejant per aquí.
Avui no xerra tant, potser perquè ha vist que no li contestava res.
Es deu pensar que sóc una mal educada.

Repasso la descripció. És pèssima.
“Escriu com ho faria ella” em va demanar el meu client.
Potser si ho intento, em serà més fàcil arribar a pensar el que ella pensava.
Observo el quadre, m’hi passejo, sense paraules.

Entra la Vasilia amb el cafè. El deixa damunt la taula i se’m queda mirant.
- Te gusta?
M’arrenca de l’abstracció.
- A mi nada. Demasiado oscuro.
I aleshores se’n va al racó on té els draps, n’agafa un, l’humiteja,
i reprèn la feina. Es posa a fregar el marc, precisament. Repassant
les filigranes barroques, em tapa i no veig res.