M’he llegit tot el conte, “Los crímenes de la calle Morgue”.
Al principi hi ha una reflexió molt interessant
sobre les característiques de la intel·ligència analítica.
Poe compara el joc d’escacs amb el de dames. Diu, dels escacs:

“Como los movimientos posibles no solo son múltiples, sino intrincados, las posibilidades de descuido se multiplican y, en nueve casos de cada diez, triunfa el jugador concentrado y no el más penetrante. En las damas, por el contrario, donde hay un solo movimiento y las variaciones son mínimas, las probabilidades de inadvertencia disminuyen, lo cual deja un tanto de lado a la atención, y las ventajas obtenidas por cada uno de los adversarios provienen de una perspicacia superior.”

M’agrada, això, perquè, sense deixar els escacs de banda,
jo prefereixo més jugar a les Dames. De fet, és com si veiés
un retrat de la meva dinàmica professional, tan qüestionada
pels col·legues que em subratllen certa mediocritat en la feina,
la gran majoria excel·lents jugadors d’escacs.

Redacto “l’informe definitiu” quan el nombre de probabilitats de resoldre el cas
es redueix a una: el desaparegut no vol ser trobat. Són casos per als quals
el client m’ofereix innumerables pistes i material de recerca,
generalment, també, són casos en els quals el desaparegut no es preocupa
del ventall de rastres que deixa en els seus moviments, no s’esmerça
a esborrar empremtes ni a anar amb noms falsos. Hi ha poques estratègies
per a l’investigador, més aviat aquest es dedica a fer deduccions òbvies
que sovint el client subestima, es nega rotundament a acceptar-les,
s’entossudeix amb cops de cap a envoltar el cas amb aures de misteri
i fum de tabac, i aspira amb impaciència a certa dignitat.

Amb aquests informes resolc casos definitius
amb una observació acurada del paisatge, superficialment,
sense embolicar-me en el calatge de l’evidència.
A vegades el redacto abans no ha passat una setmana.
Ho faig pel client, per estalviar-li temps i diners, perquè sé segur
que la meva intuïció poques vegades falla i la conclusió és la mateixa
sigui al cap d’uns dies, d’un mes o un any d’investigació.

Això, naturalment, no està gens ben vist, pels meus col·legues de professió
avesats, fins i tot en casos definitius, a crear estratègies i trames d’investigació,
altrament dit camins rocambolescs, hipòtesis lligades amb arguments embrollats
capaços de convèncer els clients, al cap de força temps, amb conclusions
definitives a l’estil de: “tal com em pensava, la seva dona se n’ha anat
per casar-se amb X, l’amic seu de tota la vida”.

Ho he dit, ho tinc assumit i no me’n penedeixo.
A més, si el client és perspicaç, entén i accepta
que el tauler de dames i el d’escacs és idèntic
i per tant sap que si contractés, després de mi,
un excel·lent jugador d’escacs, aquest treballaria
damunt del mateix paisatge.