Aquest matí a l’hora d’esmorzar he demanat a la Vasilia
si podria entrar a la casa gran. Duu un curiós cinturó de claus penjades
i quan m’ha deixat les torrades i el cafè damunt la taula de l’habitació
s’ha tret amb un gest hàbil la clau daurada i m’ha dit: no hay alarma ponida.

El dimarts la casa gran és tancada perquè la Vasilia i el Félix s’encarreguen
dels exteriors: regar el jardí i segar la gespa, canviar les plantes de flors pansides
per les de temporada, netejar l’aigua i el fons de la piscina, fregar els bancs,
ampits de finestres, llums i fanals, rasclar les pedretes de darrera la casa
perquè el terra sigui uniforme i sense grapats, treure pinassa, i deixar,
finalment, les eines de jardineria impol·lutes. És la jornada de feina més dura.

He perdut bona part del matí observant per la finestra de la meva habitació.
Bàsicament mirava com el Félix passava tot el llarg d’una canya seca i estirada
per la parra de la casa gran. Fregava les fulles vermelles enfilades a la paret,
fent caure les més seques i desbrossant l’esquelet de branques grises arrapades
a tota la superfície de pintura blanca. De sobte hi picava, per si n’hi havia alguna
d’indecisa o encallada, s’enfilava a una escala per arribar més amunt,
i provocava una mena de... com ho diria? despreniments marrons,
o una nevada de fulles, o balls de tardor suspesos que amb compàs lent
morien amb repòs als peus de l’escala.
Bé, jo no estic feta per escriure poèticament, però la veritat és que estava
captivada amb aquella imatge i mentre els meus ulls miraven
el meu cap ballava amb les fulles i giravoltava entre pensaments
que ara no sabria identificar.
Només quan el Félix ha plegat l’escala he caigut de cap
en el full que tenia damunt la taula i he llegit el que hi havia escrit,
de la meva pròpia mà:

“Estic davant una partida de Dames. Tinc només dues possibilitats:
esperar que ella surti i faci el primer moviment, o avançar en diagonal.
O sigui, puc assumir una estratègia defensiva que difícilment em conduirà
a resoldre el cas i la qüestió que el meu client em va plantejar,
o assumir una estratègia ofensiva, entrar dins la casa, i penetrar directament
en la ‘dimensió ultrasònica’ on ella es troba, en opinió del meu client.
És clar que això és impossible de realitzar a la pràctica, però accepto la metàfora,
perquè les paraules són útils per entendre’ns tot i que no portin enlloc.
Així que, com que jo parteixo de fets i accions, decideixo que la millor opció
és posar-me la metàfora per barret i avançar en diagonal.”

Després d’això seguia un llistat que he anat confegint
mentre observava el Félix enfilat a l’escala,
a partir dels escrits d’ella, i amb el qual m’imaginava que podria visualitzar
una primera traça de la direcció que havia de prendre en la recerca:

- Clausura meditativa.
- Rutina.
- A la casa gran s’acumulen amb rigor
efectes propers a les ficcions.
- Prefereixo l’avorriment de la casa petita
que l’estrèpit de la casa gran.
- Cada petita acció té aires de transcendència.
- La clau del cas és l’acció.
- El sol va dues hores endarrerit. I tu?

Aquí s’interromp el llistat amb dues línies
que he escrit abans, gairebé sense ser-ne conscient:

“Aquest tu, sóc jo? És que potser vaig endarrerida?
Estic perdent el temps. La clau del cas és l’acció.”

I la llista continua.
La repasso ràpidament per sobre i veig que acaba així:

Et penses que sóc aquí.

Me n’adono que vaig sobre una pista falsa:
la clau del cas no és l’acció
sinó aquesta darrera frase: et penses que sóc aquí.
Encara que no ho acabo de veure clar.

Estic escrivint a la taula de la meva habitació. A fora s’ha fet fosc
i em veig en el vidre negre de la finestra com si fos un mirall.
Faig mala cara. Si continuo amb aquest ritme tan lent sortiré d’aquest cas
amb més arrugues del compte. Se’m marca prou fort la línia de l’entrecella
i faig ulleres, m’hauria de pentinar, penso. De fet, també m’hauria de canviar
de roba, aquesta ja fa pudor. Divago.
Repasso la llista una vegada i una altra, i escric. Descric el matí sonso d’avui,
la feina rutinària del Félix, descric com desglosso els darrers pensaments d’ella,
com me n’adono de la importància de la darrera frase encara que no ho vegi clar.
Escric com mai no havia fet, perquè és que em trobo en un cul de sac,
a les fosques, sense saber per on tirar. Potser allò que he dit abans és fals,
i si resulta que les paraules sí que duen a algun lloc? Quina troca...

La clau daurada de la casa gran és damunt el llibre de Paul Auster on l’ha deixat la Vasi.