El divendres vam tornar a quedar amb el meu client
en el bar de Llinars, a l’hora del vermut.
Jo estava contenta, perquè li duia una bona notícia,
sabia on era, n’estava segura, i cada dia
l’informe definitiu quedava més remotament inconcebible.

Li vaig intentar explicar les deduccions d’aquests darrers dies
mentre ell anava picant ara una oliva ara una escopinya,
i finalment vaig alçar la pantalla del portàtil per ensenyar-li
la fotografia del llenç de Juan Pablo Salinas que vaig fer amb el mòbil.

- És aquí.
Ell es va quedar mirant la pantalla, pensarós, passejant-se
una oliva per la boca, amb la llengua, sense mossegar-la.
- És aquí, en aquest quadre –vaig assenyalar per si de cas
no havia quedat prou clar.
Va mastegar l’oliva. Em mirava abstret, degustant
la meva excitació continguda.
- És a dins del quadre –vaig repetir mentre clavava un escuradents
a la carn de l’escopinya vinagrada.
- A dins del quadre? –va alçar les celles fent un somriure.
- Exacte. La setmana passada, recordes?, et vaig dir, irònicament,
si ella no estaria en una altra dimensió, i tu, amb una seriositat concloent,
em vas confirmar aquesta possibilitat. Una dimensió ultrasònica, vas dir.
- Era una manera de parlar.
- Doncs jo l’he considerada literalment i m’ha conduït sobre la pista correcta.
Ella es troba en aquesta altra dimensió.
- A quina dimensió?
- En la del quadre –m’irritava el seu escepticisme folgat.
- Crec que t’has desviat en algun punt de les teves deduccions.
- Mira, al principi anava equivocada. Centrava la meva recerca en l’acció directa,
ja saps, en l’aquí i l’ara, com s’acostuma a dir. Tu em vas subratllar la prioritat
de llegir els seus textos i escriure al seu blog per trobar-la;
això ja és fer un primer pas per començar a endinsar-me a una altra dimensió,
hi estem d’acord? Em vaig prendre aquestes petites accions
amb seriositat intel·lectual, pensant que així trobaria el sentit dels seus moviments
i d’aquesta manera, anava avançant en diagonal, com si diguéssim.
- I dius que va ser Paul Auster qui et va despistar? –em va interrompre
incorporant-se del respatller i eixugant-se els llavis amb un paper de tovalló.
- Sí, tenia cites d’ell en els escrits del blog, i una en concret em ratificava
a continuar endavant d’aquesta manera.
- “La clau del cas és l’acció”.
- Exacte. M’he llegit alguna cosa d’Auster, i com que sabia que el joc
d’autors i personatges és significatiu en la seva obra, vaig elaborar un llistat
amb tots els noms propis que surten a la Trilogia, però només fins al primer conte,
perquè allà vaig ensopegar amb la pista correcta: Edgar Allan Poe.
A més, la prosa d’Auster és la de les múltiples possibilitats, la de l’atzar,
i en aquest cas l’atzar poc hi té a veure.
- Poe?
- Auster citava Poe sobre la necessitat de penetrar en la ment de l’adversari.
Un dels contes que ella té al Montseny és Los crímenes de la calle Morgue,
en el qual s’insisteix que per vèncer una partida cal identificar-se amb l’altre.
I la prosa de Poe és la de la necessitat.
- El llibre és meu, és a mi que m’agrada Poe, ella sempre ha preferit Auster.
De fet la història de l’orangutan assassí la troba ridícula i es riu de mi
perquè m’encanta. I no sé si t’has fixat en la seva escriptura,
però es correspon més a la de l’atzar que a la de la previsió.
Ella escriu com un nen que juga a construccions, i no com un arquitecte.
Això li he discutit infinites vegades, ens hem barallat i tot.
- Potser sí, però en aquest cas la figura de Paul Auster que ella utilitza és errònia.
El punt clau es troba en el concepte d’Edgar Allan Poe sobre la necessitat
de penetrar els pensaments de l’altre per descobrir-lo i identificar-lo. A més,
si tenim en compte la darrera frase que ella va deixar escrita,
doncs se’m confirma la deducció. Ara només he d’intentar pensar
el que pensava ella.
- Quina és l’última frase?
- Et penses que sóc aquí.
- És ambigua.
- No, si tens una visió clara del cas.
- Doncs aclareix-m’ho.
- Si segueixo la pista de Paul Auster sí que és ambigua, perquè el “sóc aquí”
existeix en funció del “et penses” com a suposició: “Suposes que sóc aquí”,
dónes a l’expressió un sentit de possibilitat. En canvi, si segueixo la pista de Poe,
l’expressió és literal, “et penses” com a imperatiu, és necessari que pensis que sóc aquí.
I la frase l’escriu després de dir: la meva imatge emmarcada en fusta, com el quadre.
Ella mateixa em dóna la pista per trobar-la: el quadre. La trobaré en el quadre.
- No ho sé... –va alçar la mà per demanar el compte-. Em sembla que caus
en una mena... d’excés d’interpretació.
- Res d’això, tot quadra perfectament, creu-me, la clau del cas no són les accions,
sinó els pensaments. He de penetrar en els seus pensaments –vaig guardar
el portàtil a la bossa- i per això volia que veiessis el quadre, per si recordaves res
que t’hagués pogut dir sobre l’argument de la història amb relació a la pintura.
- No, mai, només sabia que la tenia captivada –es va acabar la darrera oliva.
- És clar, ho veus? N’estic convençuda: ha quedat atrapada en l’escriptura
d’aquesta intriga. Creu-me, no apareixerà fins que no resolgui aquest cas.

- Saps que em fas pensar en ella? –em va deixar anar aquest comentari
quan ja érem a la cantonada, acomiadant-nos per la setmana que ve-. Aquesta
tossuderia a veure les coses a la seva manera, fins a les últimes conseqüències.
- I això és bo? –vaig dubtar.
- Probablement, sí