És un capvespre, jo diria que d’hivern.

El cavaller va vestit amb un tern de feltre verd oliva,
per les mànigues de la casaca surten en vol ample punys de brocat,
el mateix teixit clar que el coll llarg, cosit de volutes
que sobresurten aparatosament del pit i l’obliguen a alçar el cap.

Però també podria ser estiu.

El vestit pompós de la dama és escotat de mig cos i mitja màniga,
les espatlles nues són de pell pàl·lida i refinada, blanca
com l’enorme llaç que li decora les faldilles voluptuoses
de seda rosada. Als peus hi duu unes sabates de taló d’agulla
quasi transparents, amb una tireta al turmell i sivella daurada
i una puntera justa pels dits guarnida amb una flor que també
podria ser de seda rosada, com els adornaments que li aguanten
els rulls dels cabells pentinats en vertical damunt del cap.

El cardenal, assegut entre ells dos al mig de la taula rodona
coberta amb unes tovalles blanques amb brodats fins ran de terra,
duu el vestit de cardenal i el casquet de cardenal que sempre duu,
faci fred faci calor.

O sigui, que tant pot ser estiu com hivern.

És capvespre, això sí. La llum prové de dues espelmes,
i la resta del quadre és d’una obscuritat nocturna.

Bé, també podria ser que tinguessin tancats els batents
de les finestres per ocultar l’escena dels ulls indiscrets,
si es tractés d’un saló de cafè situat a una planta baixa
amb vistes a un jardí concorregut,
o si s’hagués d’evitar la possibilitat d’un presumpte espia
interessat en l’afer que el cardenal i el matrimoni francès
duen entre mans.

Perquè suposem que és un matrimoni francès.

Francès, per l’estil enfarfegat del quadre
i els vestits i els guarniments rococó i la sensualitat
de la representació, basada en el gust del licor que tasten,
i la disposició de la dona amb certs aires de timidesa
davant la mirada llicenciosa del cardenal.
Matrimoni, per l’edat dels personatges, d’una banda,
però també perquè en aquella època un home i una dona
no anaven junts, i sols, si no era sota el sacrament del matrimoni.
I menys encara a visitar un cardenal amb qui sembla que comparteixen
amistat: la postura relaxada i oberta del cavaller és de confiança
i dóna franquesa al comentari valoratiu del licor que encara paladeja.

Però és un acte massa corrent per haver-se d’ocultar de mirades indiscretes.
Podrien tenir els batents ben badats per deixar entrar la claror del dia,
i les paraules, el diàleg, que potser és on radicaria la clau del misteri a dissimular,
no es percebrien des de l’exterior, i aquesta disposició oberta donaria uns aires
de normalitat intranscendent a l’afer. Així doncs dedueixo que l’obscuritat del quadre
es deu al fet que és capvespre tard.

Podrien ser tots tres a les acaballes d’un sopar a casa del cardenal.
Es veu clar que els convidats són el matrimoni francès;
l'amfitrió, al centre, domina la taula i s'ocupa dels dos comensals,
amb especial atenció a la dama, juntament amb l'assistència
d'un servent rere seu atent també a la figura femenina.
Però si tenim en compte el títol del llenç, centrat bàsicament
en un acte delimitat i precís com “El café”, direm que més aviat
es tracta d’una simple recepció que un cardenal fa, fins i tot potser,
excepcionalment, al matrimoni francès, amics seus, que el visiten
per algun motiu misteriós.

És evident que Juan Pablo Salinas no va pintar aquest quadre
perquè sí. L’escena és del tot significativa, i cada vegada que la miro
acabo més convençuda que amaga alguna trama secreta.
Les mirades expressen unes intencions molt concretes,
la disposició dels personatges no és gratuïta, estic segura que el pintor
volia comunicar un missatge, representar una radiografia no gens anecdòtica.

Si poguéssiu observar el quadre, m'entendríeu:
hi ha unes relacions invisibles en els petits detalls que concentren
una història cronològicament distesa, i implacablement present.