Ahir dimarts va ser un dia força productiu.
No és que escrigués molt i molt, tampoc no cal dir mentida,
però immaterialment vaig fer un gran esforç recompensat.

A mi, l’art, poca cosa em diu. Veig un quadre
i només em parla la firma, si és que la conec.
Un Van Gogh, per exemple, em parla de l’orella tallada
d’un pobre miserable, un Miró, del català nen petit
que feia dibuixos a la manera dels nens petits,
i per exemple, quan veig un Velázquez, no sé per què
m’imagino Don Quijote.

Tampoc no hi vaig gaire, a veure quadres a museus,
només en el viatge a Amsterdam i en el de París vaig caure
en la temptació de fer llargues cues per comprar l’entrada;
al Louvre, de tot aquell reguitzell de pintures, em vaig aturar davant
de tres pintors, Miró i Velázquez. L’intent de veure la Mona Lisa
va ser frustrat perquè resulta que el quadre és tan petit que queda
amagat rere un mur de visitants impossible de franquejar.
Vaig sortir molt aviat, d’aquell laberint de passadissos,
no he tingut mai paciència per quedar-me a observar res
que no m’hagi de dir res.

Per això dic que la feina d’ahir va ser un gran esforç recompensat.
Em vaig estar tot el matí i part de la tarda observant el quadre de Salinas
asseguda a la taula de braser del saló. El dimarts la casa gran
és buida perquè els romanesos treballen els exteriors
i en un dia de vent de tardor la feina se’ls multiplica
per tants arbres de fulla caduca com hi hagi al jardí.
Així que tenia tot el temps del món per avorrir-me de mirar
una pintura que sí que tenia coses a dir-me.

Les quatre taques de colors representaven l’escena
d’una obra de teatre que algú havia deixat en pausa.

Quan vaig acabar de comprendre el punt quiet de la història
que tenia al davant, dels personatges i les seves actituds,
la Vasi em va cridar perquè ja era hora de sopar.
Així que ho vaig haver de deixar interromput, fins ara,
aquest matí mateix, que reprenc el fil penjat d’ahir.

Però no puc. La Vasilia feineja pel saló i amb la confiança
que m’he guanyat no respira de tant que xerra.
No em puc concentrar de cap de les maneres.

He decidit treballar en el silenci de la meva habitació.
Ara em toca recular, buscar els indicis dels possibles
precedents de la història del matrimoni francès,
i descartar hipòtesis per poder cada vegada filar més prim.

Miro per la finestra el Félix que recull pinassa.

Ara he de trobar el motiu, l’únic motiu pel qual la parella
ha anat a veure el cardenal amic seu, en visita íntima i fora d’hores.
És evident que el cafè és una excusa, això ja em va quedar clar ahir,
i que rere el cafè hi ha un propòsit ocult que s’intueix a partir
del triangle que formen la dama, el cardenal i el servent
a la part esquerra del quadre, separats del cavaller,
distret amb la degustació del licor,
pel gerro de fruites que hi ha damunt la taula on prenen cafè.

En el silenci de la meva habitació observo amb la vista forçada
el quadre de Salinas a través de la foto que vaig fer amb el mòbil.
La resolució és tan nefasta que se'm fa impossible poder precisar
les expressions dels rostres de la pintura, amb prou feines
els gestos i ni parlar-ne de les intencions.

Descanso els ulls a través de la finestra, resseguint els contorns
ben perfilats de la figura robusta i imponent del romanès que s'ajup
per abraçar un munt d'estrelles d'agulla de pi.

No puc continuar amb aquestes condicions, així que
només em queda una solució. Torno al saló,
i acabo el matí ajudant la Vasi a penjar cortines
mentre ella m’explica que la seva filla de disset anys
que viu a Romania amb els oncles s’ha posat a estudiar
llengües i ha conegut un noi molt ben plantat i de casa bona
amb qui té idea de casar-se quan arribi a la majoria d’edat.