Aquest matí a la Vasilia li toca fregar la plata de la vaixella
guardada en una vitrina també antiga.
Des d’on sóc contemplo perfectament el quadre.
Ahir a la nit, quan vaig plegar d’escriure, em vaig quedar
una bona estona pendent de la sensació que em voltava pel cap.
Tenia els ulls clavats a la finestra mentre donava voltes al fet que,
precisament, en aquest cas, l’acció és secundària.
L’èxit de la meva feina rau en la perfecta combinació
de quietud i moviment, pensava. Saber esperar, i alhora,
conèixer quan cal posar-se en acció.
Si l’escalador no calcula bé el moment precís que ha de soltar
la presa on s’agafa per arrapar-se a l’aresta que li permet avançar
té molts números de perdre l’equilibri i caure. I són quatre
moments precisos, un per cada extremitat.
El mateix passa amb l’investigador que té massa pressa per resoldre el cas
i avança amb imprecisió descuidant algun dels quatre pilars que entenc
fonamentals de la professió: la lògica, la vista, la discreció i la intuïció.
Això pensava jo ahir desordenadament, mentre mirava per la finestra.
De cop, una d’aquelles arnes que volaven a fora, arran de vidre,
atretes per la llum de la làmpada de damunt la taula, va quedar-se quieta.
Es retallaven perfectament les ales grogues sobre el fons negre de la nit.
Aquesta imatge em va frenar els pensaments. Vaig agafar els fulls
amb els textos del blog que guardo impresos per repassar-los.
Tenia la intuïció que aquella papallona nocturna que se m’havia plantat allà
anava carregada de significat, perquè la meva ment s’havia aturat
per fer un salt en el record dels textos que m’havia llegit centenars de vegades.
Efectivament, en el darrer post que va escriure, del dia 23 de setembre, diu:
és l'hora que les papallones nocturnes
reposen al vidre de la finestra tancada
el mateix dia que al final va escriure:
et penses que sóc aquí.
Aleshores vaig llençar el llistat que havia fet i que tenia penjat a la paret,
al costat de les cites de George Steiner i d’Edgar Allan Poe,
i em vaig posar a repassar els escrits amb la vista aguditzada.
La Vasilia m’acaba d’interrompre l’escriptura per demanar-me
si la podia ajudar. Havia de repassar les copes que hi ha al prestatge
de dalt de tot de la vitrina. Ella, enfilada al tamboret m’ha anat allargant
copa per copa, quaranta-vuit copes de cristall tallat, antigues, úniques,
caríssimes i fràgils, que he hagut d’anar deixant, una a una, sobre una taula,
amb els dits que em tremolaven d’impaciència.
Si en comptes de ser una dona detectiu fos un home detectiu,
em pregunto si m’hagués interromput per demanar-me una cosa així.
Bé, continuo. Deia que vaig repassar els escrits amb la vista aguditzada.
Els llegia no com a simples descripcions sinó amb voluntat inquisitiva.
Fins aleshores no m’havien dit res d’interessant i per tant no havia entès
la importància de penetrar-los, tot i les reiterades indicacions
que el meu client m’havia donat en aquest sentit. Ara, però,
totes aquelles paraules em començaven a dibuixar un sentit nou.
Vaig fer un altre llistat amb punts, començant la lectura pel final dels escrits.
a) En el dia 22 de setembre parla d’una metamorfosi aparentment quieta
que té lloc a la casa gran, segons es pot deduir directament, i d’aquest dia
faig un salt fins el 15 de setembre, on identifica els pensaments revoltats
amb els insectes nocturns que veu a l’altra banda del vidre de la finestra.
Estableixo un pont conceptual entre els dos dies amb
metamorfosi – papallona – pensaments
i aventuro una primera conjectura: que els pensaments també es metamorfen.
b) Un cop la deducció entre mans vaig refer, amb lectura cronològica
els pensaments que va transcriure al llarg d’aquells dies.
Les divagacions es filtren dins la casa gran. S’endinsen en els paisatges
de Josep Colomer i de Modest Urgell que hi ha penjats pertot arreu,
sent l’atracció per les històries que hi ha guardades en les obres d’art
de la planta baixa, i sobretot sent la força d’imant que té el quadre de
Juan Pablo Salinas, El café.
Pensa constantment en el quadre per esbrinar la història que hi ha al darrere.
c) El 21 de setembre, el dia anterior a la metamorfosi, hi ha escrita
la frase que em va despistar: “la clau del cas és l’acció”,
citada directament de Paul Auster, entre cometes.
Vaig recordar que ja havia descartat la pista de Paul Auster un cop,
tenia guardat el llistat de personatges que vaig elaborar amb meticulositat
perquè no m’aportava gaire informació i perquè la font de comprensió
estava, no en Auster, sinó en la cita que ell mateix feia de Poe.
Vaig fer un cop d’ull al full que tenia penjat a la paret, per veure la frase:
“Identificar l’intel·lecte del raonador amb el del seu adversari”.
Aleshores ho vaig veure clar del tot:
la clau del cas no és l’acció, sinó els pensaments.
d) Tinc aquesta idea entre mans: intentar pensar el que pensava ella.
Per això estic al saló de la casa gran, per reprendre el fil
de les seves divagacions i intentar esbrinar fins on l’han conduïda.
Però ara per ara m’és impossible.
La Vasilia, que no ha callat en tota l’estona, m’ha demanat que l’ajudi
a guardar les copes de cristall al prestatge de dalt de la vitrina,
com que no faig res, ha dit, a ver si la puedo ayudar con la colección
de piezas de marfil que hay escondidas aquí. I ha obert un armari
ple fins dalt de talles i miniatures de vori. Plego.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada